L'hoste - Berta Creus i Marina Pedrós

L’hoste

Un relat escrit per

Il·lustrat per

Publicat a la revista Narranación 6
Escolta el programa on parlem de «L’hoste» amb les seves autores Capítulo 4 (CAT)

L’HOSTE

Blanc, blanc infern pertot. El cel, la terra, l’horitzó. Una blancúria que se li posava a dins del cap, un negatiu de l’espai sideral. L’Olga conduïa en línia recta perquè sabia que fins i tot les carreteres tenien mandra de virar, allà. En poques hores arribaria a aquell racó que un se li havia aparegut com un malson per la finestra de l’estació espacial. Li tremolaven els ossos, que intentaven fer marxar el fred que els abraçava amb insistència. I només era octubre. Volia girar cua, però no sabia on anar. Estava cansada. Esgotada. I conduïa, i conduïa, i conduïa enmig del blanc infinit que havia esborrat aquella extensió de terra tan lluny de tot.

No sabia què s’hi trobaria, al poble. Des de l’estació espacial no el va poder localitzar; només la blancor, o una taca de petroli enmig de clapes d’or. Tants anys podien haver fet desaparèixer totes les vides que hi recordava. I tanmateix, sabia que hi hauria algú, o potser no ho sabia, no. L’esperança la tenia confosa. I ni tan sols era esperança, sinó com un neguit que ni gratant-se amb pedra tosca no podria fer marxar dessota les costelles. Volia desenterrar les arrels per plantar-les definitivament a la seva vida de veritat, la que havia comprat amb dolor després d’afartar-se de respirar melangia. Una vida que havia començat amb els papers que li havia passat el Vladia d’amagat una nit a quilòmetres de casa, sota un pont que gotejava pixum en una nit serena i càlida que la carregava de remordiments.

Va parar el cotxe quan d’entre la neu se li va aparèixer la primera casa. Tenia els dits balbs de tant prémer el volant. La neu queia amb una voracitat creixent i deixaria el cotxe tapat en poca estona. En sortir, una gropada quasi va arrencar la porta. L’Olga va xocar-hi i va deixar anar un crit de panxa que l’aire es va endur ben amunt, ben de pressa. Darrere d’aquells núvols hi havia la calma, cridant eixordadora que hi anés de nou. Va recordar la tornada a la Terra, després de mig any a l’estació espacial. En obrir-los l’escotilla, va tornar a respirar aire de debò i va sentir el frec del vent sorrenc del desert. Era com si el pogués tallar amb un ganivet, l’aire. Li va dur una certesa efímera, una felicitat que va arribar de cop i que es va anar desfent amb els dies, els metges, les conferències i les encaixades de mans. I la densitat de l’aire es va anar afeblint mentre ella s’esmorteïa. En un any se n’aniria a Mart, amb una missió sense cap garantia, i se sentia més dèbil que mai.

Va aconseguir tancar el cotxe i va mirar endavant. La tercera casa a la dreta. Fermant les cames amb força perquè el vendaval no l’arrossegués, va arribar a la finestra panteixant. Una llum que pampallugava va atraure-li la mirada; la llar de foc, la taula just darrere amb el samovar que no brillava gens ni l’havien mogut ni un dit, l’escopeta del pare al mateix racó. Aquella manca de canvi la va atarantar i el seu temps encara va fer-se més minúscul. Trenta-un anys o deu segons, si fa no fa el mateix. L’única diferència era la vella que s’escalfava les cames al foc mentre pelava unes patates. No sabia qui era i la neu entestada a remoure-ho tot encara li posava més difícil esbrinar-ho. La dona va alçar la vista cap a l’estranya que la contemplava des de la finestra i va afanyar-se a obrir-li la porta. Cara a cara, l’Olga no va tenir cap mena de dubte que aquell color glauc que l’analitzava era el seu mateix, i el mateix que havia mirat cada nit abans d’adormir-se durant setze anys. La Galina tampoc no va haver de preguntar qui era. Els ulls se li van eixamplar i les arrugues li van fer onades per tota la cara. El temps havia passat molt més ràpid a aquella casa, a aquell poble, a aquella terra.

Mània. Què fas aquí.

El nom que ja no li pertanyia, o un cop de vent, o la veu canviada però certament de la seva germana la van fer trontollar i es va recolzar a la paret. La Galina la va arrossegar cap a dins i, amb el braç, la va convidar a seure a la vora del foc. Era talment com si la seva germana s’ho hagués quedat tot, d’abans, fins i tot l’aroma. Hi va haver un silenci estrepitós durant hores, o minuts. Després la Galina, cansada d’esperar respostes a les preguntes que no gosava fer, va parlar de la misèria i de la gent que se n’havia anat morta de gana. I del Iuri, el Taragai i la Kunnei, que havien marxat tan bon punt havien pogut, sense mirar enrere, com la tieta que ni sabien que existia. I de la petita Ailaana, que va néixer sense braços i va durar poc. I del Badeey, el pare de tots ells, un bon jan de la zona que s’havia mort després de mesos malalt per l’aigua, com tants altres. I de les hores que es passava cosint per no sé quina dona, perquè allà no podia fer altra cosa i no tenia res, ni ningú, ni enlloc més enllà d’aquella casa. I va parlar del fred i la calor, i la fam, i les mines tancades, i l’aigua bruta, i les promeses dels de dalt que no arribaven mai a terra. De la mare, no en va dir res. I la Mània desitjava que li ho digués, que li retragués que ni tan sols quan es va morir, perquè de ben segur que era morta, no hi hagués anat. Volia el dard i el dolor. La Galina no li va fer cas. Va callar i se’n va anar a posar les patates a l’olla.

La sala va quedar envaïda per un altre silenci rònec. La Galina va treure el cap per la porta de la cuina, només per comprovar que la Mània no s’hagués desfet amb el foc. Estava absorta. Quan la Mània va recordar-se que era allà, es va adonar que la Galina havia parat taula del seu darrere amb miques. Uns retalls de stroganina, quatre pelmeni, patata i remolatxa bullides, pa negre ressec i una ampolla de vodka per obrir.

No tinc gaire cosa, em sap greu.

La Mània va sentir una vergonya profunda per haver-hi anat amb les mans buides, però la Galina no li havia dit amb gens d’ira. L’amfitriona va omplir les copetes amb relleus de l’avi Iuri amb el vodka i en va atansar una davant la cadira buida que la Mània estava a punt d’ocupar.

Perquè tinguem salut.

El coll li va cremar de valent, després de tants anys sense tastar-ne. La repugnància li va pujar gola amunt, però la va aturar. Van fer la segona de seguit, abans de començar a menjar alguna cosa. Beguda la quarta, la Mània es va posar a parlar.

Moscou és com una Rússia de fireta, no com tu, més aviat com jo.

I hi va haver molt Londres i molt Tòquio, molts entrenaments, molta estació espacial, molta Terra des de fora, molt aviat cap a Mart. I tinc pànic del viatge, i em fa mal això, i no puc amb allò altre, i per més que corro, tot continua al mateix lloc. I parlava, cada cop més plena de vodka i més buida d’Olga, desinflant-se com un globus, sabent que al final, quan no hi hagués una engruna d’aire, només hi quedaria aquell beuratge nauseabund. I tot i això no podia aturar-se, oberta de bat a bat, deixada endur per l’olor de llar, i la patata que pelava la mare a la vora del foc, i l’escopeta que el pare havia deixat en un racó i allà s’havia quedat, plena de pols.

I quina finalitat té, Galina, anar tan amunt, tan enllà, tan a la foscor. Ara soc aquí, i què més dona tot plegat, si a dins no ha canviat res, si fujo i fujo i el dolor em persegueix. Aquesta terra em persegueix.

De què creus que serveix quedar-se aquí, Mània, a la blancúria podrida de pobresa. Que el plor, aquí, dura una vida, però un plor sec, que ni les llàgrimes podem malgastar.

S’hi està molt bé, d’hoste, però com a casa, res.

Van beure’s l’ampolla mentre escopien anys de vida a batzegades, sense pensar-se-les ni retallar-les, amb retrets que s’esmicolaven tan bon punt saltaven llavis enllà. No hi va haver més silencis. I a fora la neu creixia i esborrava la vida. 

Una mica de sol va entrar per la finestra i va enlluernar la cara de l’Olga, que s’havia endormiscat amb el cap a la taula. La Galina no hi era. La va cridar un parell de cops, però no va gosar mirar a les habitacions. El foc era ben apagat i al cap semblava que hi hagués nevat tota la nit. En mirar per la finestra, va veure la neu fastigosament marronosa que augurava primavera. Un hivern o una nit, si fa no fa el mateix. Va alçar els ulls cap a les estrelles que sabia que eren allà, darrere d’aquell blau que li feia bola, que la bressolaven i la cobrien amb calidesa. Va sortir, abrigada com havia arribat, però la roba li va fer nosa abans d’arribar al cotxe. I en línia recta, per la pista mig asfaltada i mig oblidada entre les petites clapes de vida pobra que tacaven la neu aigualida, va anar deixant enrere la casa, el poble, la terra.

*                  *                  *

El cos ja s’ha adaptat a la velocitat inhumana, però l’enfosquiment del cel per la finestra i la tremolor de la nau li tensen fins i tot els tendons. Agafa la tauleta amb tanta força que es podria trencar en qualsevol moment, però l’Olga ni se n’adona. El blau ja no és. L’aire corre amunt i avall per la gola sense quasi temps de fregar els pulmons. Què faig, què soc, on vaig, qui em manava, ridícula, absurda, napbuf. Els papers i consentiments signats acceptant que segurament no tornarà mai. Una missió suïcida. El remaleït planeta vermell. La Galina, la vella que s’escalfa les cames i queda colgada de neu, com la casa, com l’arrel. Una neu que no es desfà, o què més hi dona, quan l’Olga només és les gotes fredes caient esquena avall i els cops del cor contra el vestit espacial.

La veu del comandant la desperta. Fa les comprovacions, cavil·la, oblida. Després se’n recorda de tot, però ja ha passat. Mira per la finestra. A baix, una terra que ja no és seva, que potser no ho havia estat mai. A dalt, la fosca, la nit permanent, la tenebra acollidora que els acompanyarà fins a Mart. De mica en mica, la lluïssor de la terra s’apaivaga i els estels comencen a tintar-ho tot. La via làctia, molt més lluent i encisadora del que recordava allà sota. La vastitud del cosmos, que es desplega lliure. Una eternitat on perdre’s sense necessitat de tornar.

Ho trobarem a faltar, això. El comandant allarga el cap per guaitar la Terra, el company assenteix. L’Olga mira cap a les estrelles i sent que, per fi, marxa la llangor i el cos reposa en un assossec ancestral.

10,00

Capítol VI

Amb els relats de:

Berta Creus, Jordi Vendrell, Javi Fernández, Covadonga González-Pola, Ester Enrich, Valentina Botana, Ferrán d’Armengol, Hervé Suys, Ruy d’Alexio, Eva Lozano, Karen Madrid, Hermanos Laplace

les il·lustracions de:

Marina Pedrós, Marc González, Vicente Perpinyà, Ignasi Blanch, Teresa Suau, Mireia Sala, Ana Soriano, Antoni Garcés, Vince del Haye, Edu Iee, Patricia Picón, Marina Camprubí, Elsa Velasco, Esdras Cristóbal

i el còmic de:

Vicente Perpinyà

Il·lustració de coberta: Esdras Cristóbal