Laika 2.0

Filla humana de la gossa espacial Laika, així com d’un pare humà desconegut, vaig néixer jo, la Laika 2.0. Es veu que vaig ser un experiment científic anterior a quan van enviar la mare a orbitar eternament.

Sembla que el meu naixement va ser tot un fenomen. Multitud de proves indicaven que era possible la inseminació de la mare amb mamífers d’una altra espècie i els resultats van ser més que favorables.

Visc tancada en unes instal·lacions soviètiques soterrades i secretes, abocada a una vida sense personalitat i amb poca intimitat; miris cap on miris a tot arreu hi ha càmeres vigilant. 

Estic obligada a portar sempre una mena de jaqueta espacial cenyida, amb la que diuen que estic protegida de virus i bacteris (pateixen per l’experiment que soc) però jo no em sento tan protegida com afirmen, perquè  trobo que sigui on sigui de les instal·lacions em sento observada amb tanta brillantor. Se’m veu de lluny, evidentment perquè als treballadors els convé, però a mi m’irrita amb desmesura. Les botes sí que m’agraden, altes i matusseres, em fan sentir segura per on trepitjo.

I a l’estiu? Potser pitjor i tot. Semblo un entrepà mal embolcallat amb paper d’alumini amb aquell vestidet lleuger. Odio el meu vestuari! En uns dies em queixo!

I la meva intimitat? Zero. Tots…i quan dic tots vull dir la planta d’experimentació espacial sencera, saben que soc verge i quin dia del mes sagno.  Aaarggg i jo amb dinou anys i verge! Com pretenen que perdi d’una vegada la virginitat si em deixen sola a la meva habitació? Per cert, tinc només per a mi un televisor Caribe, l’últim en tecnologia soviètica! Sort d’això!

Tot és força impersonal, malgrat que les instal·lacions tenen molta llum natural encara que no sembli possible en estar soterrats. La gràcia és que estem sota terra per tot arreu menys pel lateral sud, per on els finestrals omplen de vida aquesta mena de circ dels horrors. Però ja m’hi he anat acostumant amb el pas dels anys. Als matins m’he de passejar amb una asèptica bata blava. Els molt estúpids es pensen que no veig com em miren per darrere? Perquè sí, tinc un darrere com tothom, però també com ningú.

Per sota la bata, segons l’estat d’ànim, se’m remena una cua de gossa pastada a la de la meva mare. 

Doncs mira tu que ara per ser la Laika 2.0, una noia peculiar, em premiaran amb no poder cardar com tothom. És que no els aguanto! És que no els aguanto geens, redéeeu! 

Ben mirat… qui voldria allitar-se amb una dona amb cua de gossa? Auguro pocs herois atrevits. 

Sort de tenir el coll tan llarg que m’arribo sola a llepar-me la fava, si no passaria més penúries de les que ja pateixo! Tot i que la pell del meu coll és humana tinc més llargària, com la mare. No els hi he dit als tècnics investigadors que m’hi arribo. Són tan xafarders! Segur que voldrien mirar. Que els bombin!

Aquesta colla de galifardeus de bata blanca es pensen que soc diferent perquè tinc la cua de quisso i un caràcter força animal, però no és així. Soc una dona, només que l’apèndix caní és un homenatge a la ingènua heroïcitat de la meva mare. 

I el meu pare? Qui deu ser? Un humà està clar que sí, però quin? Tot és francament estrany. Més d’una vegada he intentat fullejar d’amagatotis el meu expedient, però sempre m’acaba enxampant alguna càmera i la descàrrega elèctrica que rebo al turmell la recordo dies.

Dinou anys i així, encara sencera. Ho tinc clar, em queixaré a la junta corporativa, d’investigació, general… o la que sigui, fins que em facin cas i aconsegueixi resultats productius. Carai, tinc necessitats animals i el desig de fer-ho en intimitat. Si fos per mi, ufff, ho tindria claríssim, l’Enzo. És passar pel laboratori on treballa d’ajudant, olorar-lo i tot el món se’m capgira. M’agafa una rampa a la cua, una tensió divina, una necessitat de refregar-m’hi que… que el lleparia tot sencer!

Decidit! Ho vaig a proposar a la junta general, vaig a sol·licitar-ho!

Mentre transito cap a direcció m’adono de la sort que tenim els que fem vida en aquest macrobunker. Tenim fins i tot una terrassa a la zona del penya-segat, des d’on quan fa bon temps es veuen unes vistes fantàstiques. Després la part interna, més allunyada dels finestrals, s’il·lumina amb fluorescents i fa una sensació de fredor segons com, però queda compensat per la familiaritat que hi ha entre la majoria que fa molt de temps que som aquí, ja sigui treballant com essent un experiment de científics sonats.

Entro l’última a la sala de reunions donant un bon cop de porta,  perquè recordin que jo soc única i ells, quatre saberuts arreplegats. I sense preàmbuls els ho proposo:

-Necessito tenir relacions amb un home. Ja saben vostès com va això. Però els vull demanar que sigui un encontre en privat. La vintena d’entesos amargats al voltant d’aquesta llarguíssima taula es remouen sostenint un silenci incòmode. Alguns semblen dir amb la mirada: l’experiment  Laika 2.0 és força rebel…  

I l’escanyolit del secretari, amb el Reglament de Règim Intern a la mà ha començat a llegir en veu alta: -“el Reglament conté un punt que al·lega que a  la Laika 2.0, per la seva qualitat humana (ni que sigui de forma parcial), té una condició sine qua non per tenir en compte totes les seves preguntes, suggeriments i demandes que de forma obligada s’han de fer efectives, sempre que puguin ser factibles.”

El Cap més Cap de tots els Caps (en endavant CCC)  àgil en respondre li diu: – n’hem de parlar amb  la junta directiva i ja et direm alguna cosa en breu.

Després de sis dies, que se’m fan eterns, m’avisen al despatx i tota neguitosa m’assec cara a cara amb el Sr. CCC, que em comunica de forma directa: -Laika 2.0, ja saps com t’apreciem des de sempre i com valorem la teva voluntarietat igual que ho vam fer amb la teva mare. Hem parlat directors i tècnics i no veiem problemes que tinguis relacions sexuals en privat. Et seguirem informant en breu dels detalls.

I comento: -Detalls? Què vol dir? 

Però el Sr. CCC ja respon més vagament i jo, cada cop més irascible, he optat per no escoltar res més. Fujo del despatx pensant tota mena d’improperis. Com tenen tanta barra de donar-me aquest tracte? Per què no m’explica ja els detalls? Estic rabiosa, que no sap qui soc jo o què? Marxo esgargamellant-me  pel passadís, tan blanc, tan llarg i tan asèptic com ho és el laboratori, que accepto amb resignació com a llar, l’únic lloc que conec per ara.  

Ja a l’habitació penso en com pot ser el sexe amb un desconegut. Amb el pas de les hores la hipòtesi em sembla bàsicament pràctica. Al cap i a la fi, visc aquí i soc una dona gossa, però estic intrigada. Així que, l’endemà al matí entro, sense ni tan sols trucar, al despatx del Sr. CCC i li encaixo concisa i decidida:  

—Quan serà? —El Sr. CCC no ha obert boca i jo, orgullosa humanoide com soc, he marxat del despatx sense ni tan sols saludar.

Aquest cop la resposta no s’ha fet esperar massa. Al cap d’unes hores truquen a la porta de l’habitació  i en obrir em trobo palplantat el nyicris del secretari que em porta una notificació de Direcció. 

La nota explica de forma molt breu, concisa:  

 Perfecte Laika, falta un diaaa!!! Quins nervis! Quina il·lusió! I Quin neguit no saber qui serà ell! Dormo ben poc.

Avui és el dia. Soc un sac de nervis i omplo les hores amb bestieses que almenys m’ajuden a no emparrar-me per les parets. Tots els intents de superar marques esportives així com les cures de bellesa,  no han estat  suficients per escurçar un dia llarg com un dia sense pa. Tot és prou estrany. Fins i tot sento un pes feixuc a la boca de l’estómac, però l’emoció de conèixer com pot anar tot plegat s’amalgama amb el meu neguit de principiant.

Uns cinc minuts abans de l’hora establerta, m’encreuo el barnús i em  dirigeixo a la Suite Sputnik, ara amb una mica més de frisança que d’il·lusió. Dins tot és prou luxós, càlid. Tot està a punt: fruites i vins, el llit preparat amb els llençols desplegats. La noia que està d’ajudanta de cambra, l’Alexa, aconsegueix que em senti a gust. Amb la seva veu dolça m’ensenya cada racó de l’estança, les espelmes enceses i perfumades, les flors fresques i després m’acompanya a la vora del llit on em demana que m’estiri ja sense barnús i em tapa amb els llençols mentre escolto algunes recomanacions.

Ja molt més relaxada, m’atreveixo a preguntar a l’ajudanta: – Tu saps res? Saps qui és ell?  I em respon: -Només li puc dir que pels passadissos he sentit el nom d’Enzo, però ja sap, jo no sé res senyoreta. 

L’excitació és màxima, encara no me’n sé avenir. El vull ja, ara mateix, amb celeritat.  Algú avisa que ja és aquí, a punt d’entrar. L’Alexa em demana amablement que em giri sobre mi mateixa i em col·loqui en la posició que més encén l’’Enzo. 

S’obre la porta de la Suite i en girar el cap per veure’l, se’m queda la sang glaçada Un auxiliar porta agafat amb fermesa un gos imponent que deixa anar a l’habitació sense cap explicació. Torno a girar el coll cap a la porta esperant alguna solució a aquest malentès, suplicant fins i tot una mirada còmplice. Per sorpresa meva, Enzo també és el nom d’un dels gossos residents a l’estació. En una fracció de segon he sentit tot el pes i la fúria d’aquest espectacular mastí sobre la meva esquena i penso per a mi mateixa:

—Que esperaves Laika? Ets una gossa de laboratori…